Koha home

El fons bibliogràfic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres es nodreix de diferents tipus de documents, incloses les tesis, memòries de màster i treballs de final de carrera, que conformen un fons variat i interessant de temàtiques i d’èpoques diverses, i que s’han convertit en una de les fonts d’investigació més consultades de la biblioteca de l’Acadèmia.

El Fons de Llibre Antic (FLA) es va formar gràcies als donatius dels membres de l’Acadèmia al llarg de la història de la Corporació, conformant una col·lecció de temàtiques variades: gramàtica, tractats de geometria, filosofia, literatura, etc. A la biblioteca hi ha dos tipus de fons que pertanyen a biblioteques diferents: FLA del fons general (amb diversitat de temes) i FLA del fons Díaz-Plaja, especialitzat en literatura i amb unes enquadernacions exquisides

Una de les joies del fons bibliogràfic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres el conforma aquesta col·lecció de separates (discursos, capítols de llibre i articles de revistes) dels membres de la institució. Sens dubte és un fons únic, i no només és dels més consultats sinó que més endavant es podrà accedir a la versió digitalitzada.

Aquesta és una de les dues col·leccions especials que la Reial Acadèmia de Bones Lletres conserva al Palau Requesens. Fou lliurada a l’Acadèmia per la gran col·leccionista senyora Pepita Pallé l’any 1992, i constitueix un fons molt important que cal preservar i difondre.

En aquest apartat tindreu disponibles per una banda el Catàleg raonat dels ex-libris catalans de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, que conté gairebé 7.400 peces descrites, i per l'altra l'accés al fons bibliogràfic relatiu al fons d'ex-libris.

Més endavant també hi podreu trobar l'accés a les digitalitzacions dels ex-libris que conformen la col·lecció completa, més enllà dels ex-libris que formen part del dit catàleg.

Matheu i Fornells, Francesc (Barcelona 1851-Sant Antoni de Vilamajor 1938). Escriptor i editor. De família d'indians per banda paterna i fill d'advocat, començà estudis d'arquitectura, que no acabà, i entrà en el negoci comercial familiar. Des de molt jove participà en el moviment catalanista de recuperació literària: fou membre destacat de la societat La Jove Catalunya (en fou vicepresident de la secció d'arts, 1872; secretari el 1873 i vicepresident el 1875), dirigí La Gramalla (1870) i la primera època de La Renaixensa (1871), formà part de l'Eixam Ortogràfic (1871) i, després de la desaparició de La Jove Catalunya, fou soci de la societat La Misteriosa (1875). Alineat amb els seguidors de les solucions lingüístiques de Marià Aguiló en la batalla ortogràfica dels anys setanta el 1875 publicà l'Anuari Català en oposició al Calendari Català de E P. Briz, però a partir de 1879 intervingué també en la redacció d'aquest. El 1883 es feu càrrec, com a propietari i director, de la revista La Il·lustració Catalana que hagué de plegar per qüestions econòmiques el 1894. El 1902 convertí l'empresa editorial Societat Il·lustració Catalana en una societat anònima, que tingué la nova publicació Il·lustració Catalana, ara d'aparició setmanal, com a eix central: un magazín il·lustrat destinat a un públic ampli, en el qual col·laboraren els escriptors més importants del moment i que del 1907 al 1917 tragué Feminal, un suplement adreçat a la dona que constituïa una novetat en el panorama periodístic català. La seva editorial publicà, entre altres, les Poesies de Marià Aguiló i les obres d'Emili Vilanova i, a partir de 1913, començà l’edició popular de les obres completes de Jacint Verdaguer, així com la interessant col·lecció de quaderns de "Lectura Popular”, en el catàleg de la qual (364 quaderns, amb un total de 21 volums) convivien autors consagrats i joves de tot l'àmbit català, així com una molt bona representació d'obra femenina. A finals de desembre de 1917 deixà d'aparèixer Il·lustració Catalana, substituïda per la més modesta Catalana (1918-1926), de petit format i sense il·lustracions, que féu servir de plataforma per a defensar la seva postura contrària a la normativització lingüística de l'Institut d'Estudis Catalans. També la defensà des del seu càrrec de president del consell directiu dels Jocs Florals (1910- 1935), organisme en el qual tingué una actuació molt destacada: a banda de ser-hi assíduament premiat i de guany r el títol de mestre en gai saber el 1897 en fou mantenidor el 1880, 1881, 1899, 1908, 1019, 1925 i 1933, i els presidí el 1935. La seva obra poètica és essencialment de l'època de joventut: el 1875 publicà Cançons alegres d'un fadrí festejador, però hom ha considerat com la seva aportació poètica més valuosa les dues obres posteriors, Lo reliquiari (1878), ja allunyada del romanticisme més retòric, i l'abrandada La copa. Brindis i cançons (1883). Publicà també Tardania (1897) i recollí altres poemes a Poesies (1899) i a Versos de vell (1928). Presidí l’Ateneu Barcelonès el 1919-1920. El novembre de 1903 fou proposat com a membre numerari de l’Acadèmia de Bones Lletres per F. Ubach i Vinyeta, Joaquim Riera i Bertran i Ferran de Sagarra per ocupar la plaça de Bonaventura Ribas, i el 30 de gener de 1904 en tingué lloc la votació; com que no havia presentat el discurs, el 4 de novembre de 1918 es tornà a votar la seva candidatura, ara per a la plaça de Pella i Forgas; finalment, però ocupà la vacant d’Ubach i Vinyeta (medalla VII) i pronuncià el discurs de recepció el maig de 1922, A la Academia de Bones Lletres, un poema de to catalanista on recordava sobretot els capdavanters del moviment literari; fou contestat per Ramon D. Perés. El 24 d’abril de 1923 presentà a discussió el treball “Notes d’ortografia catalana”, que fou debatut el 20 de novembre del mateix any. El febrer Riera i Bertran (BRABLB, XII, 1926). (MTV)

Udina i Martorell, Frederic (Barcelona 1914-2011). Historiador, arxiver i catedràtic. Director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (1961-1982). Director del Museu d'Hisòria de la Ciutat de Barcelona (1959-1979). Catedràtic d'història medieval a la Universitat Autònoma de Barcelona (1968-1084). Fou director de l'Institut d'Estudis Medievals de la UAB i fundador i director de les següents revistes: Miscellanea Barcinonensia (1862- 1976), Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad (1961-1976), Medievalia (1980-1991), Butlletí de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1986-1992). La seva principal línia de recerca se centrà en l'alta edat mitjana de Catalunya. Entre les seves publicacions destaquen: El Llibre Blanch de Santes Creus Cartulario del siglo XII (1947), El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos (1951), Barcelona, vint segles d'història (1963), Privilegios reales concedidos a la ciudad de Barcelona (1971), L'escut de la ciutat de Barcelona (1979), Fuentes documentales de Cataluia relativas a Italia (1984), Documents cabdals de la història de Catalunya. I (1985), El nom de Catalunya (segona edició de 2000). Dirigí la publicació del Symposium Internacional sobre els origens de Catalunya (1991), que se celebrà dins els actes de commemoració del mil·lenari de Catalunya. El 1976 ingressà a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, a la secció de pintura, i en fou secretari (1984-1994) i tresorer (1993-1997). El 2006 passài a la categoria de supernumerari. Era soci corresponent de la Real Academia de la Historia. El 28 de febrer de 1962 fou proposat com a membre de l'Acadèmia de Bones Lletres per Martí de Riquer, J. M. Millàs i Felip Mateu per a la plaça de Jaume Vicens Vives (medalla XXX). Admès el 10 de maig, hi ingressà el 2 de març de 1969 amb un discurs sobre Las armas de la ciudad de Barcelona. Su origen y desenvolvimiento durante ocho siglos, que fou respost per Martí de Riquer. En fou secretari (1996-1999) i conservador (1991-2004). Féu la resposta als discursos dels acadèmics Luis Monreal (1971), Eduard Ripoll (1978), Agustí Altisent (1979), Alexandre Olivar (1983), Marc Mayer (1996) i J. E. Ruiz Domènec (1996). Va publicar al butlletí de l'Acadèmia els treballs "Sacramental original romanceado de la primera mitad del siglo XI" (XVII, 1944), "El milenario del Real Monasterio de las Puellas y el acta de consagración de su primitivo templo" (XVIII, 1945), “Los restos reales existentes en la Catedral de Barcelona" (XXIII, 1950) i “Tombes reials dels nostres reis catalano-aragonesos" (XIVII, 1999-2000). Fou autor també de Record de Ferran Valls i Taberner (1999). (AUB)

Vendrell i Gallostra, Francesca (Barcelona 1902-1994). Historiadora. Llicenciada en filosofia i lletres (1922), fou deixebla d'Antonio de La Torre, que la introduí en la meticulosa recerca documental. Ramón Menéndez Pidal dirigí la seva tesi de doctorat La corte literaria de Alfonso V de Aragón y tres poetas de la misma. Juan de Duefias, Pedro de Santafé y Juan de Tapia (1933). Professora de l'Institut Balmes de Barcelona (1928). S'especialitzà en la poesia de cançoner del segle XV —tema en el qual ha estat capdavantera— i en el clima literari de les corts reials. Es casà amb el també historiador i futur acadèmic (1943) J. M. Millàs i Vallicrosa. Acabada la guerra, el matrimoni restà a Catalunya. Posteriorment publicà El Cancionero de Palacio (1945) i articles d’història literària. S’endinsà també en temes ideològicament candents, com ara el Compromís de Casp: Jaume el Dissortat darrer comte d’Urgell (1956, amb Àngels Macià de Ros), d’alta divulgació; l’Acta de Caspe (BRABLB, 1958), i diferents aspectes dels regnats de Ferran I d’Antequera i d’Alfons el Magnànim. També tractà temes econòmics, seguint les noves tendències historiogràfiques: Rentas reales de Aragón de la época de Fernando I (1977). Paral·lelament publicà una dotzena d’articles a la revista Sepharad sobre jueus de la Corona d’Aragó i un interessant treball sobre apologètica lul·liana al regne de Fes (1957). A petició de Joan Perucho i Frederic Udina, fou proposada com a membre de l’Acadèmia de Bones Lletres per Guillem Díaz-Plaja, Joan Vernet i Frederic Udina el 3 de març de 1983. L’elogiós informe preceptiu anà a càrrec de Perucho i Udina i la votació tingué lloc el 8 de juny de 1983. Ingressà solemnement el 22 de març de 1984 per ocupar la plaça d’Octavi Saltor (medalla VII), amb el discurs Margarida de Prades en el regnat de Ferran d’Antequera, enfocat des de la novel·lesca vida de la reina vídua de Martí l’Humà, Margarida de Prades. Més tard dedicà un estudi a una altra reina catalana, muller de Joan I i cunyada de Martí l’Humà: Violante de Bar y el Compromiso de Caspe, publicat per l’Acadèmia el 1992. Ja no es mogué d’aquest període en les seves quatre comunicacions a les sessions acadèmiques el 1987 i el 1900. Inserida, en bona parta, en la línia dels historiadors del Compromís de Casp, deixà de banda la interpretació romantico-patriòtica defensora del comte Jaume d'Urgell d'Antoni de Bofarull, Víctor Balaguer o Rovira i Virgili. S'oposà igualment a la interpretació ideològica de Ramón Menéndez Pidal, que considerava la sentència com un gest "d'autoafirmació d'un poble" cap a la unitat hispànica. S'alineà a la banda de Vicens Vives, favorable a la sentència (1956), i aportà nombrosa documentació arxivística (en especial la correspondència de la reina Violant de Bar), cronística i poètica per tal de situar el conflicte en tots els seus paràmetres. Tot escrit en forma de relat seriós i documentat, que exposa minuciosament sobretot l'activitat quotidiana, espontània i privada dels protagonistes, o millor dit de les protagonistes. Segons l'autora, donades les circumstàncies, Ferran d'Antequera era el més adequat de tots els candidats, però també reconeix que la seva elecció fou el punt de partida cap a una guerra civil. Ha estat comparada amb la historiadora i arxivera aragonesa Àurea Javierre, que dedicà un estudi a la reina Maria de Luna, muller de Martí l'Humà (1942). Llegà a l'Acadèmia divuit caixes de llibres, que els seus fills ingressaren el 1995. La seva vacant fou ocupada per Lola Badia (1996). (EDG).

Montoliu i de Togores, Manuel de (Barcelona 1877-Barcelona 1961). Crític i historiador de la literatura. De família aristocràtica d'ascendència tarragonina, i de mare mallorquina, va estudiar el batxillerat als jesuïtes de Manresa. Es va llicenciar en filosofia i lletres a la universitat de Barcelona i el 1903 es doctorar a de Madrid. Treballà d'administratiu a la Compañía de Tabacos de Filipinas i es dedicà de bon començament a la critica literària, activitat que no abandonà mai. El 1906 va presentar comunicació al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana sobre la conveniència que fessin moltes traduccions en català i sobre com calia fe-les, i al final de 1908 va obtenir, juntament amb Pere Barnils i Antoni Griera, una pensió per anar a estudiar filologia romànica a Alemanya. Després de passar, juntament amb la seva família, tres anys a Halle, on treballà amb els professors Bernhard Schädel i Hermann Suchier, tornà a Barcelona i el 1911 fou nomenat secretari-redactor de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Al final de 1912 fou encarregat de treballar en la catalogació de la biblioteca de l'Institut, la futura Biblioteca de Catalunya. El 1913 tornà a les Oficines Lexicogràfiques de la Secció Filològica on, sota les ordres de Pompeu Fabra, s'ocupà -com ja havia fet l'any anterior- de l'edició de les paperetes aplegades per Marià Aguiló amb vista a la redacció d'un diccionari, cedides a l'IEC pel seu fill Àngel el març de 1912. Amb la col·laboració de Josep M. Casas Homs, van aparèixer en total vuit volums d'aquest important Diccionari Aguiló (1915-1934), del qual quedà encara pendent un volum d'apèndix, una relació de les citacions bibliogràfiques de tota l'obra i un volum amb el material de tipus folklòric que no fou inclòs al cos del Diccionari. Va treballar encara en moltes de les publicacions de a Secció Filològica, des d'una traducció de Corneli Nepos fins a l'edició del Butlletí de Dialectologia Catalana, obra sobretot dels seus companys Barnils i Griera, i fou encarregat de preparar l'edició critica de la Crònica de Jaume I per a la col·lecció de cròniques catalanes que subvencionava Rafael Patxot i Jubert, que dissortadament no va arribar a bon port, tot i que n'hi havia una part impresa que Montoliu mateix va dedicar alguns articles, que van suscitar polèmica, a la Crònica del Conqueridor. Bé que no va deixar mai la feina a les Oficines Lexicogràfiques de l'IEC, fins al 1936 va anar cercant altres sistemes de promoció personal i laboral, sobretot després que se li van tancar les portes com a membre de la Secció Filològica, per a la qual havia estat proposat sense èxit el 1924 i el 1932 ,cosa que li provocà una profunda decepció un ressentiment que no manifestà en públic fins després de la Guerra Civil. Així, doncs el 1920 fou lector de castellà i de català Hamburg, cridat per Bernhard Schädel, i 1925 dirigí l'Instituto de Filología de la universitat de Buenos Aires. Fou professor de literatura castellana a l'Escola de Bibliotecàries i professor auxiliar, igualment de literatura castellana, a la universitat de Barcelona, en la qual el 1931 intentà d'aconseguir una càtedra, guanyada per Àngel Valbuena Prat. En tingué un amarg desengany, com l'havia tingut uns quants anys abans, el 1927, quan va presentar la a candidatura per a la Real Academia Española en representació de Catalunya, plaça guanyada a l'hora de la veritat per Eugeni d'Ors. Durant aquest temps va continuar col·laborant d'una manera secreta en el diccionari de mossèn Alcover, que havia trencat sorollosament amb l’IEC, i va intervenir en l'Oficina Romànica de Lingüística i Literatura, en certa manera competidora de la Secció Filològica de l’TEC, organitzada pel pare Josep Calveras i subvencionada per Alfons Par. En començar la Guerra Civil fugi a França i passà a la Itàlia feixista, on col·laborà en l'Uflicio-Stampa, òrgan de propaganda. El juliol de 1937 s'establí a Sant Sebastià i tornà a Barcelona a mitjan 1939. Com Antoni Griera, va intentar sense èxit de reconvertir l'Institut d'Estudis Catalans en una entitat al servei de la "nova Espanya". El 1943, després de la mort de la seva muller, la violinista Júlia Vidal, ingressà primerament a Montserrat i després a Poblet, però no hi perseverà. El 1945 fou elegit assessor de cultura de la diputació de Tarragona i arribà a ésser vicepresident director de l'Instituto de Estudios Tarraconenses Ramón Berenguer IV. La seva bibliografia, recollida en un volum, d'una manera encara incompleta, per Federico Torres Brull (1951), és abundosa i variada. Després d'una primera etapa modernista, en la qual publicà poemes i drames, es dedicà a la crítica literària —inspirada en Karl Vossler— i a l'erudició. Les seves obres més importants són el Manual d'Història crítica de la literatura catalana moderna (1922), Goethe en la literatura catalana (1935) i Aribau i la Catalunya del seu temps (1936). Des del 1898 col·laborà en revistes i des del 1904 en diaris. Una part dels seus nombrosos articles, molt llegits i discutits, foren recollits en els Estudis de literatura catalana (1912) i en els quatre volums del Breviari crític (1926-1933), completats després de la seva mort per F. Xavier Ricomà, Rosa M. Ricomà i Olga Xirinachs (volums V-VIL, 1979-1988). Escriví encara un bon nombre de pròlegs i féu traduccions de l'alemany, el francès, l'anglès, l'italià i el llatí. Ja l'abril de 1925, en una carta des de Buenos Aires a Ramon Miquel i Planas, li expressava les seves queixes per la situació de l’IEC i li comentava: “Ara més que mai confio en V. i en Par i tinc la més absoluta confiança en que a la meva tornada podré treballar en l'Academia de B. Ll. com V. me va dir". Efectivament, Ramon i Planas, juntament amb Jaume Barrera i Tomàs Carreras i Artau, el proposà el 16 de febrer de 1927 per ocupar la plaça de Josep Pin i Soler (medalla XXXV). Al cap d'un mes exacte fou acceptat a l'Acadèmia i el 26 de juny hi llegí el discurs de recepció, Pin y Soler, novelista, redactat en català però sense seguir les normes ortogràfiques de l'IEC. La contesta anà a càrrec d'Alfons Par. El 8 d'octubre de 1926 havia obtingut un accèssit del concurs cervàntic convocat per l'Acadèmia, per un treball redactat en col·laboració amb Josep M. Casas Homs, titulat Cervantes y sus elogios a Barcelona, que fou publicat al butlletí de l'Acadèmia el 1927. D'aleshores ençà hi col·laborà altres vegades, especialment el 1953, amb una conferència sobre Verdaguer i un treball sobre l'Acadèmia i el Romanticisme, recollit igualment al volum col·lectiu Historia y labor de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona (1955). Va fer la resposta protocol·lària als discursos de recepció d'Antoni Griera (1942) i de Pere Bohigas (1958). El 1972 el seu lloc fou ocupat per Josep Romeu i Figueras. (JMaM)

Labèrnia i Esteller, Pere (Traiguera, Baix Maestrat, 1802-Barcelona 1860). Lexicògraf i gramàtic. Estudià al seminari de Tortosa i al col·legi tridentí de Barcelona i es doctorà el 1828. Fou professor de llatí al col·legi de Sant Pere de Barcelona, que també dirigí. Lligat amb aquesta tasca docent, publicà una Ortografia de la llengua castellana (segona edició de 1849) i una Gramática latina (1852) i deixà inèdits altres treballs sobre retòrica, un compendi d'història antiga i un diccionari de grec (amb correspondències castellana i catalana), entre altres. Tanmateix, la seva tasca més destacada la de lexicògraf: ja cap al 1821 començà a recollir material per al que constituí el Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia y llatina, que finalment pogué 1839-1840, en dos volums (el segon dels quals incloïa una ortografia catalana) i que dedicà a l'Acadèmia de Bones Lletres. Amb implicacions successives, es convertí en una obra de referència (era conegut com a “Diccionari Labèrnia") i s'anà reeditant al llarg del segle XIX (última edició de 1888-1892). Concebut com una continuació del diccionari català, el 1844-1848 publicà, en dos volums, el Diccionario de la lengua castellana: con las correspondencias catalana y latina, també molt reeditat, i el Diccionario manual de la lengua latina: con la correspondencia casteIlana (1853). Ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres el 9 d'agost de 1836. En una primera etapa prengué part activa de la vida acadèmica: a més d'assistir regularment a les sessions, el 8 de maig de 1837 hi llegí el treball “Observaciones acerca del estilo y diversos géneros y también sobre el lenguaje trópico, y figurado”; a la sessió del 20 d'abril de 1839 sol·licità permís per fer constar el títol d'acadèmic a l'hora de publicar el seu Diccionari de la llengua catalana i l'onze de maig de 1841 hi llegí un romanç català. Després d'uns anys en què sembla que se n'allunyà, a partir de 1855 la seva presència torna a fer-se habitual, segurament coincidint amb el revifament de l'interès per la llengua que aportà la fornada de nous socis. El 28 de maig de 1858 formà part, com a representant de la secció de poesia, de la comissió encarregada d'examinar els poemes arribats per concórrer al certamen poètic convocat per l'organisme. El 30 de desembre de 1860 se li dedicà un petit recordatori. (MTV) .

Amb una extensió de dues caixes, es recull tota aquella documentació relacionada amb l’edifici, que inclou: correspondència, pressupost, compra de llibres, el procés de restauració. Més endavant també hi podreu accedir a la versió digitalitzada.